HISTÒRIA DE LA MÚTUA
ESCOLAR BLANQUERNA
 
Portada
Presentació
Index
Historia de la Mútua
  Preambul
  Naixement de l'Escola Blanquerna
  Legalització Escola i nou edifici
  Filosofia de l'ensenyament a Blanquerna
  Període 1936-1939
  Etapa final de la Mútua
   
Opinions sobre Blanquerna
  Article de Romà Mas i Calvet
  Article Jordi Bonet i Armengol
  Article d'Antoni M Badia i Margarit
  Memòries de Josep Carner (Mestre de Blanquerna)
  Mort jurídica de Blanquerna (Jordi Garriga i Puig)
   
  Poesia d'Alexandre Galí
  Escrits d'Alexandre Galí
  Breu biografia d'Alexandre Galí
 
  Cançons
Glosari
 

L' Arquitectura a Blanquerna

 

Jordi Bonet i Armengol
Doctor Arquitecte

L’esforç desplegat en el primer quart del segle XX de la societat catalana per dotar la bona educació als infants i adolescents havia d’oferir uns locals i edificis adequats que pràcticament no existien i en part objecte d’importants construccions promogudes des de l’Ajuntament barceloní a partir de la iniciativa que els polítics catalanistes impulsaren després de l’èxit de les eleccions de la candidatura dels quatre presidents. Els grups escolars construïts i projectats a llocs estratègicament situats a la ciutat de Barcelona en foren un resultat exemplar.

La política de la Mancomunitat suprimida per la dictadura de Primo de Rivera, provocà fundar la Mútua Escolar Blanquerna, fa noranta anys, aixoplugant en els xalets del carrer de Provença els alumnes de l’escola Montesori i facilitant una bona escolarització, com una solució provisional, fins a oferir un edifici adequat. Sobretot dotat d’espais ben resolts que acompanyessin una moderna presentació a la societat catalana un servei del màxim nivell pedagògic.

La direcció d’Alexandre Galí en plena col·laboració d’un bon arquitecte com era Jaume Mestres i Fosas es feu realitat amb l’adquisició del solar de la Via Augusta enfront del c. Aribau, ben comunicat i amb un espai que podia amplament acollir més d’un miler d’alumnes.

Jaume Mestres (1892-1981) titulat l’any 1917, havia projectat i construït uns quants edificis a Barcelona que demostraven la seva capacitat per aportar una experiència i un coneixement del que es realitzava a Europa en ple segle XX: cases d’habitatges,pavellons d’exposicions, instal·lacions esportives com l’Autòdrom de Sitges i el Club Natació Barcelona, edificis administratius, etc. Presentà un projecte ambiciós que podia desenvolupar-se en fases i que complia amb totes les exigències pedagògiques, ajustat a la modernitat i a les idees racionalistes que contrastaven amb una arquitectura en general que era reflex d’unes idees imposades d’un carrincló post renaixement.

Amb una orientació de les aules centrades en un eix i bisectriu d’un angle recte orientat al sud, que deixava els serveis al nord i s’obria en un gran pati d’esbarjo que tancava el costat del rectangle una graderia en semicercle a ponent.

La part de l’edifici projectat quedà enllestit el 6 de maig del 1933 i obrí les portes el curs 1933-34.

L’edifici constava de cinc plantes destinades als baixos per els més petits amb uns espais separats per vegetació del gran pati llindant amb la Via Augusta. El primer ensenyament l’ocupaven els dos pisos immediats, amb aules mixtes de nois i noies, ben ventilades i lluminoses amb una capacitat cada una d’una trentena d’alumnes. La quarta planta dedicada al segon ensenyament pels nois, amb el nom de Monturiol i la cinquena Elisenda, a les noies que a més tenien el terrat superior per l’esbarjo.

El director Alexandre Galí era un gran pedagog, innovador amb un ambient clar, alegre i distès perquè amb l’ordenació de l’espai que ofereix l’arquitectura convidava a viure “un aprenentatge de llibertat”, amb uns passadissos oberts de comunicació amb els serveis ben disposats pels mestres i els alumnes, convidava a una convivència plena, oberta i ordenada.

La música i la religió tenien un lloc especial per donar la formació humana en tots sentits. La capella on la celebració era ja llavors, de cara al poble amb la posició de l’altar d’acord amb la dignitat que el diferenciava de ser com un replà d’un retaule, i un alumne llegint en català la missa, excepte les paraules de la consagració, oferia clarament la realitat de participació per damunt de només espectador, mentre el celebrant ho feia en llatí.

El mestre Joan Llongueras dirigia l’Acadèmia de Música de Barcelona amb uns mestres de prestigi, tot practicant la pedagogia Dalcrose de gimnàstica rítmica que alhora oferia el cançoner català i europeu amb Mossèn Higini Anglès els cant litúrgics, en un espai ample que fàcilment servia de comunicació i alhora per aplegar els alumnes per actes de conjunt.

En un espai “ad hoc” cal esmentar l’educació de les arts plàstiques, el treball manual i el dibuix. Les festes de Sant Nicolau i de Sant Jordi i de Nadal, concerts i cinema com també l’esport que oferia el gran espai d’esbarjo per festivals gimnàstics i esportius que la graderia circular de l’extrem del solar facilitava visibilitat i millor participació...

La incautació i el tancament de l’escola per la dictadura franquista el 27 de gener de 1939 obrí l’aprofitament de l’edifici a partir del curs 1939-40 per l’Institut Menéndez i Pelayo, d’on vaig ser-ne alumne els darrers cursos del Batxillerat. Aquella arquitectura va possibilitar que servís per ajudar a encomanar una millor forma educativa del que era comú en els centres de l’Estat Espanyol. Una realitat que mostra com també l’arquitectura pot transmetre uns valors que ajuden a la convivència i a l’estima per l’obra ben feta i que és afirmació de la dignitat, que pot ajudar a poder sentir-nos i a actuar plenament com a bons ciutadans.

 
   
Pàgina anterior Pàgina següent