HISTÒRIA DE LA MÚTUA
ESCOLAR BLANQUERNA
 
Portada
Presentació
Index
Historia de la Mútua
  Preambul
  Naixement de l'Escola Blanquerna
  Legalització Escola i nou edifici
  Filosofia de l'ensenyament a Blanquerna
  Període 1936-1939
  Etapa final de la Mútua
   
Opinions sobre Blanquerna
  Article de Romà Mas i Calvet
  Article Jordi Bonet i Armengol
  Article d'Antoni M Badia i Margarit
  Memòries de Josep Carner (Mestre de Blanquerna)
  Mort jurídica de Blanquerna (Jordi Garriga i Puig)
   
  Poesia d'Alexandre Galí
  Escrits d'Alexandre Galí
  Breu biografia d'Alexandre Galí
 
  Cançons
Glosari

 

Article d'Antoni M Badia i Margarit

 

MIG SEGLE DESPRÉS

La "Mútua Escolar Blanquerna"

Article publicat a la revista " SERRA D'OR" el novembre de 1974

Antoni M. Badia i Margarit

Aquest any 1974 se'n compleixen cinquanta que fou fundada una institució que jugà un paper important en el camp pedagògic i educatiu del nostre país: la «Mútua Escolar Blanquerna», o, com l'anomenàvem correntment, l'escola Blanquerna (i àdhuc «el Blanquerna»). Atès que, a l'octubre de 1924, jo posava els peus per primer cop en una escola, i aquesta era la nova institució de què parlo ací, és fàcil de comprendre que pertanyo al grup, certament reduït, de nois i noies que seguí el procés complet de vida d'aquella casa, en la qual, en produir-se els esdeveniments de 1936, només em faltava un curs per acabar el batxillerat. Un deure de lleialtat i de fidelitat em duu a evocar la labor docent i formadora de l'escola; que no sols correspon a qualsevol dels qui es troben en les meves circumstàncies d'època escolar, sinó també a tots els qui romangueren menys temps entre nosaltres (tant perquè eren més grans, i més aviat deixaren l'escola, com perquè eren més joves, i l'any   1936  encara  no  havien  pogut completar el
cicle, com, en fi, perquè només passaren a l'escola una part de llur vida escolar). Tots ells poden fer aportacions que, pel fet de venir d'angles diferents, contribuiran a arrodonir la presentació d'allò que fou l'escola Blanquerna. I això, tant per a satisfer-nos nosaltres mateixos, com per a servir la història de la nostra cultura. Jo, per la meva banda, em proposo de descriure com era la vida de l'escola des d'aspectes diversos, però sense aprofundir-hi, car no vull fer-ho com un entès (simplement perquè no ho sóc), i més aviat posant en relleu el costat de vivència humana que els dits aspectes desperten, avui, en les nostres persones, que, si són com són, és, en gran part, per haver freqüentat l'escola.

És sabut que Alexandre Galí fou el fundador i el director de l'escola Blanquerna. Seria superflu de voler recordar ací les condicions humanes i la categoria científica d'un dels artífexs més destacats dins el moviment pedagògic del nostre país durant el primer terç d'aquest segle, i, per tant, figura remarcable en el món cultural d'una època en què el país recobrava i afermava la seva personalitat. Bé que no en la proporció que ell ho mereixia, per la seva obra personal i científica, hom no ha deixat de parlar-ne fa poc, amb motiu del seu traspàs (entre d'altres llocs, a «Serra d'Or», juny de 1969). Íntimament lligat al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, ànima de l'Escola d'Estiu per a Mestres, en relació personal amb la doctora Montessori (que per ell havia vingut a Barcelona), Alexandre Galí esdevingué director de l'«Escola Montessori» de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta escola representava, per a ell, la conjunció de les institucions públiques amb la seva competència personal, i operava amb un material humà adequat: nens i nenes pertanyent a famílies que, precisament perquè creien en la restauració col·lectiva del país, confiaven llur educació a un dels centres que l’administració cultural els oferia.

Tanmateix, segons una dita molt corrent, les coses bones no duren. I això s'acompleix, a casa nostra, amb una freqüència tràgicament superior a la d'altres països. L'Escola Montessori de la Mancomunitat fou amenaçada de mort per la dictadura, durant l'any escolar 1923‑24; el curs fou continuat i acabat amb grans dificultats, àdhuc fent les classes a llocs privats (que els pares posaren a disposició: magatzems, instal·lacions industrials, cases particulars, etc.)

LA MÚTUA

Era evident que això no podia continuar així. Calgué recórrer a la solució de l'escola privada, amb tots els seus avantatges i tots els seus inconvenients: el 4 de setembre de 1924 era constituïda formalment la «Mútua Escolar Blanquerna» com una associació, la direcció tècnica pedagògica de la qual era encarregada a Alexandre Galí. Poques setmanes després, començaven les classes d'ensenyament primari a l'edifici de Provença 281, un xalet de línies molt característiques (on hi ha avui la Inspecció tècnica d'ensenyament primari). Els de batxillerat ocupaven un pis a la Gran Via, no lluny de la Universitat. L'alumnat de l'escola anà creixent, i ben aviat calgué pensar a ampliar els locals: uns anys després, ultra l'edifici originari, comptàvem amb un altre xalet, avui desaparegut (també al carrer de Provença, al costat mateix d'aquell), on hi havia les seccions de noies («Acadèmia Elisenda» ), i una casa a la Diagonal, davant l'acabament de la Rambla de Catalunya, on hi havia les seccions de batxillerat i comerç («Acadèmia Monturiol»). I encara caldria recordar algunes extensions més efímeres, com un pis., així mateix al carrer de Provença, enfront l'edifici central, que ocupàrem durant un cert temps («Acadèmia Reixac»), etc. Indiscutiblement, la dispersió en locals separats era un obstacle per a la bona marxa de la institució. Així, ben aviat fou universalment compartida l'aspiració de fer convergir totes les seccions disperses en un sol edifici central. Després d'alguns intents i projectes ( que obligaren a fer un emprèstit entre els pares), fou adquirit un terreny a les monges del convent de Jerusalem, del carrer de Sant Elies, que donava a la Via Augusta, entre la plaça de Molina i el carrer de Muntaner (en un tros encara sense urbanitzar, després d'ésser coberta la via del tren de Sarrià fins a Muntaner). Els plànols foren encarregats a l'arquitecte Jaume Mestres, mutualista de l'escola. Hom construí, de moment, una part del gran edifici projectat, el nucli central, que després fou continuat en direcció a la paret forana de la via Augusta. Encara calia continuar-lo per ambdós costats, però els esdeveniments de 1936, que truncaren l'obra de la Mútua, ho impediren. Actualment l'edifici és ocupat per l'Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà «Menéndez Pelayo» i l'Estat hi ha fet noves ampliacions, segons altres projectes. L'escola s'hi instal·là l'any 1933. Recordo que tots n'estàvem satisfets: perquè sempre és bonic d'estrenar casa (i aquesta era moderna i agradable), perquè hi estàvem tots junts (i això reforçava la consciència de pertànyer a la mateixa institució), perquè hi teníem espai per a jugar (un camp de bàsquet, diversos trinquets i frontons i un circuit per a carreres, on arribàvem a córrer mil metres ‑que mesuràvem pel nombre de voltes efectuades).

L'EDIFICI CONSTRUÏT PER A L'ESCOLA DE LA MÚTUA ESCOLAR BLANQUERNA A LA VIA AUGUSTA DE BARCELONA

LA PEDAGOGIA

Fidel a la línia de la qual l'escola Blanquerna era continuació, l'ambient que hi trobaven els nens i nenes de parvulari (que avui anomenem d'edat pre-escolar) era el del mètode Montessori, basat en l'actitud de joc i en l'activitat manual, el «silenci» (com a factor educador de l'atenció), etc. Després venien els «graus elementals» (de 6 a 10 anys, més o menys), en els quals Alexandre Galí era, un pedagog de sòlid prestigi, reconegut internacionalment. Aquest període era el de major originalitat i eficàcia. De gran, fullejant el seu llibre La mesura objectiva del treball escolar (1928, publicat en castellà el 1931), sovint m'he sentit transportat a la meva infantesa escolar, en reconèixer‑hi els exercicis (de càlcul, de vocabulari, etc.) que ens posaven periòdicament i he pensat que allà dins, en el munt de dades analitzades, hi havia els resultats de les proves que nosaltres realitzàvem, no sense una certa temença... Fa poc hi havia gent que creia que l'anomenada «escola activa» era una troballa de la pedagogia dels darrers decennis. Sortosament, diverses publicacions recents han palesat que això, al nostre país, fou obra d'un grup de mestres que ja ho aplicava seixanta anys ha (com els pedagogs conscients d'avui s'han apressat, honestament, a confirmar-ho). I bé, Galí fou un d'aquells mestres que ensenyava seguint els principis de l'escola activa, i, dins el dit grup, era un element de primera línia. Les mateixes consideracions caldria fer a propòsit del bilingüisme i l'ensenyament: bé que sembla una descoberta dels nostres dies, no hem d'oblidar que Galí hi havia treballat a fons i que els únics treballs solvents que avui encara hem de tenir en compte en aquest terreny, com a precedents remarcables, són els que ell escriví, sobretot la seva aportació al Congrés de Luxemburg de 1928. Els mètodes pedagògics al·ludits eren complementats per una sèrie d'altres activitats (actes i festes, música etc.), de les quals parlaré a continuació. És fàcil de comprendre que Alexandre Galí («el senyor Galí», segons la denominació més habitual a l'escola) no podia dur a terme aquesta tasca ingent tot sol. I ací ve una altra de les seves qualitats: el senyor Galí sabé fer equip amb les seves col·laboradores (les «senyoretes», que tant estimàvem), que sabien interpretar i aplicar fidelment els seus mètodes.

Blanquerna fou, en una part molt gran,obra d'Alexandre Galí

Un sentit d'equip semblant també es respirava a nivell de segon ensenyament. I això, malgrat que ací les coses no hi eren tan fàcils: professors amb especialitats i amb interessos diversos, molts d'ells compartint la tasca docent entre l'escola i altres institucions (sense excloure'n la Universitat), amb idees sobre moltes coses que no havien pas de coincidir naturalment amb les del senyor Galí, etc. I bé, també en aquest nivell hi havia un esperit d'entesa i de col­laboració, del qual tots els escolars ens beneficiàvem. De fet, les escissions hi foren molt rares. Les dificultats, en el camp del segon ensenyament, venien de fora. En efecte, essent l'escola Blanquerna una institució privada, no tenia capacitat legal per a atorgar qualificacions amb validesa oficial, la qual cosa els obligava a passar els exàmens a un institut oficial. Això ens produïa un veritable xoc (per la diferència de mentalitat, pel contrast entre dues metodologies, per l'exigència de seguir un llibre de text fixat per l'institut, per l'obligat canvi de llengua en haver d'examinar‑nos, etc.),
i, bé que afortunadament nosaltres no ens adonàvem de les seves conseqüències, no hem deixat de sofrir‑ne, sobretot després. La situació no sempre era tan desfavorable, per tal com de vegades la relació personal amb un catedràtic de l'institut pal·liava en part les dificultats. I tanmateix, també ens en sortíem, gràcies a la capacitat d'assimilació que tenen els adolescents i gràcies, especialment, a la categoria del professorat (i no esmento noms per no ésser indelicat amb ningú, viu o traspassat). Em limitaré a tornar a adduir el senyor Galí: ¿qui de nosaltres podrà oblidar mai el curs de psicologia de quart de batxillerat, o bé la lectura comentada de la República de Plató, que férem amb ell? Vull afegir que, en estudiar el batxillerat, ultra les assignatures oficials (de les quals ens havíem d'examinar a l'institut), l'escola ens feia cursar aquelles matèries que, a criteri seu, ens convenia d'aprofundir. Cosa curiosa: en un pla de batxillerat que només tenia un curs de castellà (al primer any!), nosaltres tornàvem a fer, més tard, una ampliació de castellà (que jo recordo d'haver fet també amb el senyor Galí), únicament perquè l'escola trobava que no n'havíem estudiat prou. Durant tots aquests anys, continuàvem amb els mètodes intuïtius i de pedagogia activa, com si així l'escola volgués neutralitzar l'esforç memorístic de preparació d'uns exàmens absurds! En són mostres els àlbums d'història de l'art (que després s'han generalitzat, però que aleshores eren una novetat), les llibretes de lliçons de coses, les « conferències» que fèiem els alumnes dins el nostre mateix grup, tot exposant‑hi un tema d'interès (els cereals, les comunicacions, l'habitació, etc.).

L'EDUCAClÓ

Deixant de banda la instrucció, a la base de la qual sempre hi havia una profunda preocupació educativa (com es desprèn del que acabo de presentar), l'escola Blanquerna posava una cura especial en la nostra formació humana. Ja en el tracte que rebíem: mai no havíem fet files, per entrar o per sortir, o per anar d'una banda a l'altra; mai no havíem hagut d'entrar o sortir en silenci. Érem tractats amb naturalitat. Amb aquesta mateixa naturalitat ens podíem adreçar a un professor, o al director mateix. De més a més (i d'això ens n'hem adonat després, de grans), hom tenia un gran respecte envers la nostra personalitat: la vida de l'escola fomentava el desenvolupament de la manera d'ésser de cadascú, ajudant‑la, però sense manipular‑la (com diem avui). Ens hi eren inculcades ininterrompudament totes les virtuts cíviques (el respecte a les idees d'altri, el dret a la pròpia opinió el recurs constant al diàleg, la superioritat del bé comú, etc.). En fi, ens educàvem amb un gran esperit de responsabilitat. N'adduiré algunes mostres. Essent encara als graus elementals, cada any celebràvem l'Assemblea de Sant Nicolau, que dúiem nosaltres mateixos (sobretot els que rebien la «palmeta», distintiu que els conferia una certa autoritat aquell dia), i les decisions o peticions eren recollides pel senyor Galí. Uns anys després, quan fèiem el preparatori per a l'ingrés al batxillerat, ens organitzàrem com si tot el curs fos una república (i així l'anomenàrem: era la República de la Pau). En redactàrem els estatuts. Hi havia dos partits, fèiem eleccions, de les quals sortia el President i els alts càrrecs de la república, etc. Més tard, durant el segon ensenyament, els escolars portàvem l'organització de la revista «Júnior» (cosa que ara és molt corrent, però que aleshores era més remarcable), la de la festa de Sant Tomàs d'Aquino, el Dia del Llibre (preparant les taules de venda i venent nosaltres mateixos els llibres, mentre els qui estudiaven comerç en duien la comptabilitat), etc.

En el terreny educatiu, hi ha una pedra de toc sistemàtica: la de la religió. I bé, penso que aquest aspecte sintetitza el tipus d'educació que rebíem. D'antuvi, ningú no era obligat a practicar (per respecte a les persones). Deixant de banda que a la capella hi havia missa cada dia, l'escola tenia establerta la missa setmanal. Aquesta era dialogada, els escolars hi llegíem en català els propis (epístola i evangeli) i tot el cànon (simultàniament a la celebració en llatí), etc. Caldria un espai que ara no tinc per a comentar la festa de la primera comunió (que no sols era feta seguint el ritual de Pius X, sinó que ens tornava a congregar a la tarda, i és quan cantàvem motets inoblidables, exhumats per mossèn Anglès de vells manuscrits), i no sols la festa, sinó tota la preparació dels nens i nenes que havien de rebre‑la. Penso que, com a document, interessaria força els qui avui s'ocupen de catequesi. Durant molt de temps, la festa de la primera comunió es feia a la Sagrada Família (on jo la vaig fer el 1927); després, al monestir de Pedralbes. En conjunt, a l'escola es respirava una pietat (bíblica, litúrgica, sincera) que, salvant les distàncies, deixava entreveure el Concili Vaticà II.

Conseqüent amb els seus principis educatius, l'escola acollia tota mena d'iniciatives que favoregessin el desenvolupament de valors humans; per això hi havia, dins l'escola, una secció dels «Minyons de Muntanya», com també un grup de la «Federació de Joves Cristians de Catalu­nya». Encara més havia d'acollir els seus pro­pis ex‑alumnes, que constituïren l'associació «El Nus», que nosaltres miràvem sempre amb un cert respecte barrejat d'enveja, com a cosa dels « grans», els quals hi publicaven la revista «Prismes».

Tant ens atreia l'escola, que recordo que, quan arribava el bon temps, amb el pretext que havíem de repassar de cara als exàmens, ens les arreglàvem perquè ens hi deixessin anar algun mati de festa (com l'Ascensió o Corpus). En el fons, era que ens esfereïa la perspectiva d'haver de passar tres mesos sense trobar‑nos‑hi, i ens defensàvem, instintivament, com podíem ...

ACTES I FESTES

Diverses activitats fora dels paradigmes habituals eren un factor primordial del sistema educatiu de l'escola Blanquerna. Penso, per exemple, en la festa de Nadal, al voltant del pessebre que ostentava tota l'habilitat del senyor Narcís Masó, i en la visita que ens hi feia, per sorpresa, l'Home de Nadal, que de vegades entrava per una finestra, interrompent les nostres cantades; l'enigmàtic personatge portava regalets per a tots, i, si calia, feia reconvencions amables. Penso, també, en dues altres festes, paral·leles: la de Sant Nicolau (el 6 de desembre, per als petits) i la de Sant Tomàs d'Aquino (el 7 de març, per als grans). Dins el marc de la pri­mera, executàvem el conjunt de cants titulat precisament La festa de Sant Nicolau de Joan Llongueras, entorn d'una cançó popular («Si n'eren tres petits infants»), que de fet escenificàvem, i tot això com a preparació de l'assemblea de Sant Nicolau, que suara he recordat. La festa de Sant Tomàs consistia, al mati, en una missa, seguida d'un esmorzar al terrat (ja al local de la via Augusta) i d'una audició de sardanes, i, a la tarda, hi havia un concurs literari o un acte més o menys acadèmic. Penso, encara, en la festa de Sant Jordi (i Dia del Llibre) que si, de moment, es reduïa a la venda de llibres i a una ballada de sardanes, hi havia la tendència a donar‑hi més contingut: així, el darrer any, cada classe elegí un representant que féu un brindis amb els seus companys de curs, i, com a tema del seu breu parlament, podia fer l'elogi de l'escola, del llibre o de Catalunya. Penso, per fi, en l'anomenada festa de gimnàs, cap a la fi de curs, que consistia en una exhibició de gimnàstica sueca i en una sèrie de proves atlètiques, com a resultat dels cursos d'educació física, que fèiem amb personal del gimnàs Garcia‑Alsina. Ultra aquestes festes, ja instituïdes, en recordo d'altres, ara esporàdiques, que hom organitzava a mesura que se'n presentava l'ocasió. Una sola mostra: entre l'adquisi­ció del terreny de la via Augusta i l'acabament del nou edifici, transcorregué un cert temps, que fou aprofitat per a congregar-nos-hi, en revetlles de Sant Joan o de Sant Pere, i tenir-hi una audició de sardanes al voltant de les fogueres.

Festa de gimnàs al pati de l'escola

ALTRES ACTIVITATS

A l'escola hi havia tot sovint allò que anomenàvem «sessions» (àdhuc, durant una tempora­da, havíem fet l'«Associació dels Amics de les Sessions»). això volia dir que dedicàvem un vespre, cada setmana, a una conferència, a un concert, a un comentari, etc. Fos el que fos, tot ens obria perspectives, ens feia conèixer gent i anava arrodonint la nostra formació.

Acabo de fer una al·lusió als concerts. Cal dir que la música fou considerada totstemps com un factor essencial del conjunt educatiu de l'escola. De petits, amb els exercicis típics de l'«educació pel ritme», de Joan Llongueras. Després, introduint‑nos a una elemental tècnica musical, ensenyant‑nos cançons, fent‑nos estimar la música. De Brams, recordo les anades al Li­ceu, molt preparades amb explicacions i mos­tres executades al piano. A la tardor de 1934 hi hagué una sessió, simple i emocionant, en la qual Pau Casals féu conèixer unes cançons de la seva primera joventut. Com a record peren­ne, la sala d'actes del quart pis (de "l'Acadèmia Elisenda") fou anomenada «Sala Pau Casals». També recordo que, l'any 1935, celebràrem un acte amb motiu del 250è aniversari de la nai­xença de J. S. Bach, que fou retransmès per «Ràdio Associació de Catalunya». En un mot, a l'escola era reflectida l'actualitat musical de la ciutat. No oblidem que l'Acadèmia de Música de Barcelona (amb professors del prestigi de Joan Llongueras, Joan Massià, Maria Car­bonell, etc.) era una institució de l'escola Blanquerna.

Igualment l'esport era acollit i fomentat entre nosaltres. No cal dir que el pas a la via Augusta significà molt, per tal com, a partir d'aleshores, ja podíem fer «a casa» diverses pràctiques es­portives, com atletisme, bàsquet, frontó i trin­quet. Paral·lelament hom practicava d'altres esports. Entre les generacions anteriors a la meva hi havia hagut una dedicació especial al hockey, i els nostres companys formaven un equip que era molt ben considerat. A la nostra època ju­gàvem més al futbol, i competíem amb equips d'altres institucions docents. Molts de nosaltres practicaven l'esquí, en el qual esport hi havia noms de l'escola que restaven sempre molt ben qualificats en campionats i competicions.

L'ENCARNACIÓ

Expressament he deixat de parlar, en el punt precedent, de les excursions (malgrat que no deixen de tenir un aspecte esportiu). Però és que les excursions tenien molta més importància en tant que mitjans d'introduir‑nos en el coneixement del país. I, això, dins la política educativa de l'escola, pesava més que l'esport en si mateix. Així, les excursions, que normalment hom preparava amb lliçons o explicacions adequades, sovintejaven molt entre les nostres activitats. Excursions de caràcter geogràfic (per fer-nos conèixer indrets d'interès) o bé excursions de caràcter arqueològic o artístic (per completar la nostra visió històrico‑cultural), tot tendia. a formar-nos tant en coneixements indispensables com en Ilur aplicació a la nostra realitat con­creta. Dins el mateix quadre s'inscrivien les visites culturals: museus, exposicions, fàbriques, l'escorxador, el port, determinats barris de la ciutat, etc. no eren per a nosaltres una docu­mentació cultural adquirida llegint o estudiant, sinó coses molt concretes en les quals havíem penetrat d'una manera personal.

Pau Casals a l'Escola Blanquerna

Hi havia més, encara. Ultra l'esmentat coneixement del país, sobretot de tipus material, l'escola vivia en íntima connexió amb elements protagonistes de la gran realitat col·lectiva de Catalunya que anava fent‑se, retrobant‑se i afermant la seva personalitat. L'escola Blanquerna fou una de les realitzacions culturals que hi pesava, i que va atènyer el seu punt culminant precisament quan la gran realitat on s'adscrivia aconseguia també el període més assolit de la seva història moderna. Cal reconèixer que l'escola exigia dels pares una aportació econòmica força elevada, i que per això operà sobretot damunt nois i noies de les classes benestants. Tanmateix seria injust que en féssim retrets als qui duien l'orientació de l'escola. És evident que el senyor Galí, arribat el moment d'encarregar­se d'una escola d'una certa envergadura, havia optat per l'Escola Montessori, enquadrada dins l'ensenyament públic (de la qual he parlat al començament). No és menys evident que, tancada aquesta ruta, i no per culpa seva, no tenia altre remei que recórrer a la iniciativa privada. I aquesta sempre és cara, justament perquè no participa en l'erari públic (com ho sabem molt bé avui, que la nostra cultura en gran part fun­ciona d'aquesta manera). El fet és que les generacions que passàrem per Blanquerna pertanyíem als grups socials que, en general, més es beneficiaren de l'obra cultural realitzada a casa nostra (obra cultural que, als darrers temps, s'anava universalitzant, ni més ni menys perquè havia pogut sortir de la iniciativa privada i ara era duta de l'administració estant).

Projecte nou edifici

Com és natural, el conjunt humà que formà­vem, pel fet de sentir‑se molt encarnat en la realitat col·lectiva, no pogué sostreure's a les lluites polítiques internes. Des d'aquest punt de vista, les nostres opinions es trobaven dividides en grans blocs: la «Lliga», la «Unió Democràtica», l'«Acció Catalana» i els diferents mati­sos de l'esquerra (sense comptar d'altres opcions, més minoritàries). Discutíem llargament i apas­sionadament, sobretot en períodes pre‑electorals o de vibració especial, sens dubte repetint arguments que sentíem a les nostres famílies. Mal­grat això, l'escola era un model de respecte i de convivència, potser perquè, en el fons, a tots ens movia el mateix estímul, potser perquè realment els principis educatius que ens regien eren efica­ços (i probablement per totes dues raons alhora) Així, sota el signe de la convivència, acabàrem el curs, el mes de juny de 1936. Recordo que, pocs dies després, vaig començar, amb altres companys de l'escola, un període de gimnàstica i de banys, a la institució Garcia-Alsina, que ens duia cada mati, amb autocar, a Castellde­fels. I molts dies vèiem arribar l'exprés de Ma­drid, amb la locomotora plena d'inscripcions que amenaçaven el nostre respecte i la nostra convivència...

DESPRÉS

El trasbals de 1936 tingué, per a l'escola, una conseqüència immediata inevitable: la incauta­ció de l'escola pel poder públic. La «Mútua Escolar Blanquerna» es convertí, doncs, en l'«Escola Blanquerna de la Generalitat de Ca­talunya», sota la direcció del senyor Galí. Hi mancaven alguns professors i escolars, entre els qui n'havien estat amputats violentament. També l'escola restà mancada de quelcom essencial: la capella desaparegué, i un dia de l'estiu de 1936, el senyor Galí convocà alguns alumnes dels darrers cursos a la biblioteca de l'escola, i, després de distribuir en petits lots els llibres que hi havia de caràcter religiós, ens els confià, perquè els custodiéssim a les nostres cases particulars, davant l'eventualitat que, si romanien a la biblioteca, creessin un problema...

El 1939, ja fora del país el senyor Galí, hom féu encara gestions per salvar l'escola, mitjançant el nomenament d'un nou director. Fou endebades. L'escola fou clausurada. Aquelles setmanes foren molt dures, tothom tenia prou feina per a ell, però és una mica trist de constatar que alguns que potser haurien pogut fer quelcom per l'escola se'n desinteressessin... Altrament, qui sap si no hi havia ben bé res a fer. Fet i debatut, això és el que sembla desprendre's de diversos intents posteriors, que també fracassaren, bé que ja només s'adreçaven a obtenir un reconeixement d'allò que, després de tot, no deixava d'ésser de la Mútua; si més no, aquesta és la impressió que jo en conservo.

Aviat començaren d'aparèixer algunes institucions docents, amb mestres i amb alumnes procedents de l'escola Blanquerna, que es proposaven de salvar-ne els principis, els mètodes i l'ambient, a desgrat d'haver de fer moltes concessions al nou clima dominant. Tanmateix, al­menys així no tot desaparegué. Després d'anys de silenci, el senyor Galí mateix dedicà els darrers anys de la seva vida a assessorar el moviment pedagògic renascut, la qual cosa per­meté d'enllaçar-lo amb els seus llunyans precedents, tot salvant un període, penós i obscur, de retrocés en el terreny educatiu.

L'EMPREMTA

Com hem vist, l'abassegadora onada de grans mutacions s'endugué també l'escola Blanquerna. Això vol dir que uns quants centenars de nois i noies sofriren un xoc remarcable. Aquest xoc, que psicològicament és un mal greu, en provo­car la corresponent solució de continuïtat, ens ha fat adonar de l'empremta amb què l'escola ens havia marcat. No és que la nostra escola no tingués defectes; és clar que en tenia. Però ens feia en certa manera diferents dels altres nois i noies. Ja aleshores nosaltres mateixos ho vèiem, en els nostres contactes amb alumnes d'altres escoles (per exemple: jugant a futbol, comentant els exàmens a l'institut, etc.). I cal reconèixer que, tot i trobar‑nos diferents, no ens sentíem « superiors» als altres. Ara bé, quan ens hem adonat de la «marca» de l'escola, ha estat sobretot després. En no existir l'escola, ni una associació d'ex‑alumnes, visquérem la dispersió general encara una mica més aïllats. Cadascú de nosaltres es formà professionalment i féu camí, prescindint (per força) de l'escola. Però el contacte amb el món i amb la vida ens feia (i ens fa) palès a cada moment que respo­nem a un conjunt de factors molt peculiar. I si, segons on, el sol record de l'escola sem­blava un estigma que pogués dur‑nos un cert malefici, en general la marca es tornava posi­tiva i ens ha ajudat, malgrat tot, a desenvolu­par‑nos dins la societat. No cal dir que, quan ens retrobem en grup, es desperten en nosaltres tots els ingredients d'aquell comportament que ens havia aglutinat, fins els més puerils i els més insignificants.

Després de tots els aspectes que he anat glos­sant ací, potser és superflu d'analitzar els trets fonamentals de l'empremta que rebérem a l'es­cola. Penso, però, que no deixarà d'ésser útil de fer‑ho, com a síntesi de la present evocació. Hi veig els següents elements (que cadascú ha fet créixer a la seva manera: tots una mica, o uns més que els altres, etc., cadascú segons el seu tarannà, segons la seva voluntat i se­gons les circumstàncies): afecció per la natura­lesa; interès per la cultura i per l'art; actitud de prendre's seriosament les coses; pregon sen­tit de responsabilitat, i preocupació profunda pal país i per la societat. És gairebé segur que el meu vell i entranyable afecte per l'escola m'ha fet ésser sovint poc objectiu, en les planes que precedeixen. Nogensmenys, Crec que, en de­finitiva, ningú no negarà que el balanç de l'escola Blanquerna és ben positiu. Esperem que entre nosaltres no es perdi la mena d'obres d'aquesta naturalesa.

 
   
Pàgina anterior Pàgina següent