HISTÒRIA DE LA MÚTUA
ESCOLAR BLANQUERNA
 
Portada
Presentació
Index
Historia de la Mútua
  Preambul
  Naixement de l'Escola Blanquerna
  Legalització Escola i nou edifici
  Filosofia de l'ensenyament a Blanquerna
  Període 1936-1939
  Etapa final de la Mútua
   
Opinions sobre Blanquerna
  Article de Romà Mas i Calvet
  Article Jordi Bonet i Armengol
  Article d'Antoni M Badia i Margarit
  Memòries de Josep Carner (Mestre de Blanquerna)
  Mort jurídica de Blanquerna (Jordi Garriga i Puig)
   
  Poesia d'Alexandre Galí
  Escrits d'Alexandre Galí
  Breu biografia d'Alexandre Galí
 
  Cançons
Glosari

 

"Un Blanquerna dolçament viscut"

 

Fragment d'un manuscrit de memòries de Josep Carner (1901 - 1993)

El mestre a l'any 1987

..."Després de les vacances nadalenques (gener de 1933) vam estrenar el nou edifici de la Mútua, bellament realitzat per l'arquitecte i mutualista Sr. Jaume Mestres, a la Via Augusta del barri de Sant Gervasi (Barcelona), on hi cabien totes les seccions del Blanquerna, encara que es comptava amb un xalet al carrer Provença, dedicat a l'ensenyament primari.

Escriure en unes ratlles les emocions i aprenentatges d'aquells dies no és possible. La tasca del mestre s'estenia no sols a dins de l'aula, sinó arreu de l'edifici: escala, passadissos, lavabos, patis, capella, biblioteca, i, àdhuc a fora: al carrer.

El material escolar, com les parets de les aules, lavabos i passadissos, eren nets d'inscripcions, inevitables en molts altres centres docents, i que al Blanquerna no es toleraven. Si apareixien uns mots en una paret, el senyor Galí mobilitzava els cursos del pis on s'esqueia, aprofitava "l'incident" per a remarcar la manca de civisme dels embruta-parets, i tot seguit es netejava.

Esbarjo de pàrvuls

El terra de l'escola: aules, passadissos, escala, i fins i tot els patis eren nets de papers. Si un pàrvul, distret, havia llençat l'embolcall del berenar, el primer que ho veia el posava a la paperera més avinent.

Al Blanquerna es forjava en potència gent de caràcter: instrucció, educació, música, dibuix, gimnàs, esport, excursions...

Encara em sembla que veig el senyor Garcia Alsina, i un alemany –pare, del després famós Blume- evolucionant pel pati amb els alumnes; I la música amb els senyors Joan Llongueres i Joan Tomàs; i l'ensenyament del dibuix amb l'inefable senyor Ricard Coll.

Quant a la religió, comptava amb l'assessorament del Dr. Lluís Carreras; del musicògraf Mn. Higini Anglès, director espiritual, de Mn. Antoni Batlle, que desplegava també el seu zel a través de l'escoltisme; i de Mn. Salvador Riera, professor de l'escola, tan humil com profund en el saber.

Amb un equip així, no és estrany que Blanquerna hagi resultat planter d'homes i dones de seny i de profit. Podem dir, sense èmfasi, que la seva tasca, en mala hora interrompuda, fou, afortunadament, ben profunda.

Jo havia estat abans professor al colegi anglès de la Bonanova: "The English Scool". Allí s'havia suprimit el càstig corporal, que s'estilava encara, però hi havia un llibre, que es passava per les aules, i, on cada mestre hi anotava la punició que tanmateix tenia un caire pedagògic i pràctic: unes arrels quadrades, uns problemes, una anàlisi gramatical, una redacció, etc. Això era per a mi, acostumat de petit a sofrir per un tres i no res, aquelles tirallongues de frases: "No hablaré en classe", una rica troballa, i em semblava insuperable. Però al Blanquerna hi havia més: la supressió del càstig.

Un dia, a l'hora de l'esbarjo, jo m'estava amb un grupet de nens i nenes -que no m'havia treballat com cal-, mentre la resta de la classe jugava. El senyor Galí em digué apart (no vexava mai la dignitat del mestre), que l'esbarjo era una necessitat biològica i que aquella estona extraordinària minvaria llurs facultats per després. Realment això és tocar de peus a terra; quants mestres, però, havien penetrat el secret?

A mitjan març de 1934 i gràcies a comptar amb un sou estable, vaig casar-me. Els companys i els alumnes –inclosos el que llavors ja no feien classe- m'ompliren de regals, de tal manera que la seva generositat m'arribà a l'anima.

Malgrat que el nivell de notes assolides, sobretot de llatí, a l'Institut Maragall (on s'examinaven oficialment els alumnes) era en general bo, en acabar el curs 1933-34, el Sr. Galí em cridà al seu despatx, i amb el seu to habitual –la seva veu no trencava el silenci- m'enumerà les meves falles: "Hi ha moments que la classe se us escapa" – insistia seriosament-. Jo pensava entre mi: adéu Blanquerna! Però després d'una pausa, el seu rostre s'il·luminà i em digué mig somrient: "Teniu, però, una nota positiva: els alumnes us estimen. El curs vinent anireu a l'edifici del carrer Provença, on tindreu un grupet de nens i nenes de set a vuit anys. Crec que amb el seu contacte adquirireu la formació que us manca".

¿Caldrà dir, que aquell curs va ésser per a mi un dels millors de la meva vida? Pocs problemes i cap dels que hom diu de disciplina. Eren els millors alumnes del món. I jo vivia com en un conte d'Andersen, submergit en les vides innocents dels meus nous alumnes, com un altre company més gran, per a qui no tenien secrets ni regatejaven el seu amor.

En una de les reunions que de tant en tant teníem amb el senyor Galí, per la bona marxa de l'escola, i on cada mestre exposava els seus problemes, vaig informar que un noiet, en llegir, s'apressava i estrafeia el sentit de la lectura. Uns mots com "escriuria" i "companyó", es transformaven en "escrivia" i "compassió", etc. El Sr. Galí, sense donar-hi importància, contestà ràpid i breu: "Feu-lo llegir en francès". Confesso que vaig pensar: quina ximpleria! Però vaig obeir cegament, i l'alumne, que llegia al peu de la lletra, "nous vous faites", en no poder comprendre els mots, ja no inventava, i vaig veure així aviat solucionat el problema.

Després d'un curs a Provença, vaig tornar novament al Blanquerna de Via Augusta: Llatí de 1er. curs, compartit amb Mn. Salvador Riera (que feia segon curs), aritmètica, català i castellà a un altre grup, amb dictats, redaccions, lectures comentades i cal·ligrafia. Per cert que el senyor Galí, en encomanar-me la cal·ligrafia, em digué: "Escriviu a poc a poc el nom i cognoms" I encara no havia acabat, exclamà: "Vós, Carner, trenqueu la lletra". I així era, però mai ningú no m'ho havia advertit. Em donà uns cartipassos anglesos autèntics i m'explicà la metodologia de l'escriptura, podríem dir, Blanquerniana.

La meva admiració pel mestre anava creixent, i vaig comprendre que res no es feia a l'atzar i que la cosa més insignificant havia passat pel sedàs de l'estudi i de l'experiència.

Recordaré sempre unes classes de català i castellà a primera hora de la tarda, amb el senyor Galí d'oient, després de les quals criticava de manera objectiva el meu treball, en diàleg apart, i que acabà bo i fent la classe ell i jo d'oient. Els comentaris sobre els nostres escriptors i poetes, com també de la prosa de Valle Inclán, Azorín, Gabriel Miró, etc. m'embadalien. La seva aparent fredor es transformava, i, els mots i les imatges vivien màgicament alades, com papallones.

Mai no havia estat tan cert que ensenyar és aprendre dues vegades. Res no escapava a l'esperit crític del mestre ...que ens anava formant eficientment.

Servo també un record indeleble dels pares d'alumnes: Eren meravellosos. La seva cooperació amb l'Escola era absoluta. Per això Blanquerna va fer gairebé miracles en el seu ram. Era normal veure alumnes, que no arribaven als nou anys, i que llegien, redactaven i parlaven molt bé. I és que, formats de petits en el sistema Montessori per destres senyoretes , arribaven als set o vuit anys a posseir una seguretat fora del comú. No puc deixar passar per alt, que a l'hora de l'esbarjo els mestres érem amb els alumnes, i no en actitud passiva, sinó que gairebé sempre jugàvem amb ells, però sense prendre'ls la iniciativa del joc. D'aquesta manera s'evitaven possibles baralles o discussions. A més a més, hom els mostrava el gran valor de saber perdre i de saber guanyar.

Aula de pàrvuls a Montessori

El joc, com les excursions o les sortides per la ciutat, sense formar files, perquè, com deia el Sr. Galí, "l'escola no és ni una caserna ni un hospici", servien per aprendre i per enfortir el cos i l'esperit.

El dibuix, la pintura, les arts plàstiques, la música, el cant, els instruments de corda, els jocs de rítmica, eren ensenyats des dels primers anys, sense desatendre els oficis manuals de fusteria, piro-gravació, serigrafia, manyà i relligador. A la secció "Elisenda" es donava molta importància a la formació de les futures mestresses de la llar. La revista "Júnior", portaveu de l'Escola, acollia les primeres temptatives literàries i els articles dels alumnes que avui dia són personatges."...

 
   
Pàgina anterior Pàgina següent