HISTÒRIA DE LA MÚTUA
ESCOLAR BLANQUERNA
 
Portada
Presentació
Index
Historia de la Mútua
  Preambul
  Naixement de l'Escola Blanquerna
  Legalització Escola i nou edifici
  Filosofia de l'ensenyament a Blanquerna
  Període 1936-1939
  Etapa final de la Mútua
   
Opinions sobre Blanquerna
  Article de Romà Mas i Calvet
  Article Jordi Bonet i Armengol
  Article d'Antoni M Badia i Margarit
  Memòries de Josep Carner (Mestre de Blanquerna)
  Mort jurídica de Blanquerna (Jordi Garriga i Puig)
   
  Poesia d'Alexandre Galí
  Escrits d'Alexandre Galí
  Breu biografia d'Alexandre Galí
 
  Cançons
Glosari
 

Moviment pedagògic de principis de segle

 

No foren tan sols les tendències polítiques les que a darreries del segle XIX experimentaren un canvi de front que de cop i volta va transformar tot el quadre de la vida pública de Catalunya. Hom pensaria més aviat en una escomesa vital, una pujada general de la saba, amb l'eclosió simultània de mil forces com brots novells damunt d'una vella soca. Hom trobaria de segur els senyals d'aquesta rebrotada en les rames que la força del catalanisme havia ja tocat feia temps: en la poesia, en la pintura, en la literatura, però el fet es manifesta més colpidor en les activitats inèdites i més acostades a les exigències elementals de la vida, entre elles assenyaladament la política i l'educació; l'educació, ben entès, com a formació humana a part de cap mena de preparació tècnica o científica especial.

La prova més clara que, en aquella data singular, la remoció de la vida catalana en el seu conjunt obeïa una onada molt profunda de creixement, la dóna el fet que les manifestacions més esclatants es produïssin, malgrat llur simultaneïtat, amb absoluta independència les unes de les altres. Així veiem sorgir Pompeu Fabra amb el seu missatge renovador de la llengua sense cap lligada concreta amb Prat de la Riba, el definidor de la nacionalitat i plasmador de les noves activitats polítiques. D'una manera semblant sorgeix a primeries de segle un gran moviment pedagògic, pletòric de manifestacions simultànies i fins sem­blants d'esperit que s'ignoren les unes a les altres i absolutament al marge de tota tradició pedagògica més o menys arrelada en el país, i, en la seva gènesi, tan ignorat de la massa i fins de la política i l'erudició, que l'autor d'aquest llibre, un dels seus testimonis i col·laborador, creu ésser el primer a posar en evi­dència aquell fenomen que coincidí d'una manera tan colpidora amb el moviment de transformació política i espiritual de Catalunya.

Sense que això signifiqui cap mena de menysvaloració de la que acabem d'anomenar tradicidició pedagògica ‑ també reavivada per la mateixa empenta vital que posava en commoció tot Cata­lunya, és innegable que, en el camp de l'educació, el fet que té més transcendència per a la història del nostre moviment cultural dels trenta‑sis anys primers del segle, és la floració es­pontània d'aquell moviment pedagògic amb el seu seguit d'insti­tucions i d'assaigs. No és estrany que l'escomesa vital que l'havia produït l'agermanés a les aspiracions de la política que va néixer al mateix temps que ell, i per això, quan els polítics es van posar a actuar en el camp de l'educació no van recórrer als mes­tres de l'Estat ni als pocs privats que encara representaven certa tradició pedagògica ‑ d'altra banda com veurem, excessivament ignorada i menysvalorada ‑, sinó al grup de mestres innova­dors amb els quals es van trobar parlant un mateix llenguatge. Així veurem en el transcurs d'aquesta història que els creadors d'escoles noves es van incorporant l'un darrera l'altre en els quadres de les organitzacions docents creades per les corpora­cions populars en virtut de llur transformació política.

….el segle XIX català havia deixat l'estela de certs valors, vi­vaços encara a primers del segle XX entre alguns mestres nacio­nals, la majoria de fora de Barcelona. Aquesta seqüència por­tava, gosaríem a dir, els continguts, les apetències, el delit de viure que el segle xix havia encomanat a tota la vida catalana i a tots els catalans; i per això, quan es produí la singular sacse­jada de darreries de segle, els mestres ‑ especialment els de les escoles oficials catalanes ‑ no hi foren sords, i malgrat el llast inevitable de llur inclusió en la màquina burocràtica de l'Estat, no van deixar de reaccionar i de respondre… …a poc a poc, però amb seguretat, es van incorporant a la vida espiritual i cultural de Catalunya, fins a ésser‑hi totalment inclosos per una confluència amb els pedagogs de les escoles noves que ja ocupaven els llocs de comanda­ment de les nostres organitzacions autòctones... …Quin fou l'origen de les impensades vocacions pedagògiques de primers de segle? ¿Com s'explica que d'una manera gairebé simultània un jove teixidor de Sabadell, un ex‑seminarista i un capellà antic company seu, un fill de casa benestant, un carica­turista, un metge i dos dependents de comerç sense ésser mestres sense cap preparació pedagògica, sense antecedents familiars - l'únic qui en tenia era l'autor d'aquest llibre, que va comen­çar, però, a guanyar-se la vida en el comerç -, de sobte deixessin els respectius camins i, abandonant-ho tot, es llancessin a l'apostolat de l'ensenyament?… ...si examinem els nostres records personals fent una mena d'auto-introspecció, hem de constatar que la protesta més aguda i con­creta era contra l'escola d'aleshores i els seus sistemes d'ensenya­ment, dels quals potser els fets socials i polítics i el mateix pro­cés de creixement de Catalunya, en trencar l'encaix de la rutina existent, n'havien posat al descobert l'artificiositat i la buidor. Almenys la nostra protesta personal era, fins en ordre a les essències parcials, fonamentalment pedagògica. Era contra l'escola trista sense llum ni aire, els dons més abundosos que Déu ha ofert als homes, amb els mapes envellits, les negres pissarres tortes i algun que altre objecte mig malmès que no es feia servir mai; contra l'encaixonament dels nois durant llargues hores en els horribles bancs escolars; contra l'aprenentatge forçat i abso­lutament inútil de pàgines i pàgines de vacuïtats i nicieses ofer­tes com a credo de tota la sabiduria, mentre la realitat de la vida s'oferia ubèrrima amb tota la seva riquesa i abundor enfora de la vella i trista presó escolar; contra les mateixes màximes morals que es donaven estereotipades i que eren contradites per la tris­tesa i la brutícia de l'escola, pel malhumor i la pobresa del mes­tre; contra la ignorància del que era l'infant i la desatenció de les seves necessitats més elementals… …per fer d'ell un home quan només en feien un ésser dissortada­ment fallat, en el conjunt d'éssers incapaços de fer ressorgir el país que els nodria, i contra ‑ per últim ‑ la violació més cruel de totes, acceptada i consagrada com a llei sacrosanta de la pàtria, la de la llengua que obria entre la realitat del món, de la veritable ciència i de la vida mateixa i l'infant, un abisme que mai més no s'ompliria.

Però el fet més digne d'ésser assenyalat és la forma que va prendre la reacció pedagògica tan significativament múltiple i diversa. En una fórmula breu diríem que aquells homes inèdits que es posaven a ensenyar d'una manera tan espontània, van coincidir... ..., quant a la posició davant el pro­blema docent, amb la norma ca­racterística del mestre català. No es van posar a teoritzar, no es van posar a predicar; van llançar‑se de dret a l'assaig, a la realit­zació pràctica utillant‑se tècnicament a mesura que se'ls presen­taven els problemes i que la realitat ho exigia, i fou per això que aquells revolucionaris no van trigar molts anys a trobar‑se costat per costat dels mestres conscients que, seguint una trajectòria ja tradicional, amb llur modèstia i amb tots els handicaps de l'orga­nització oficial, no treballaven de cap altra manera.

Per aixo s'esdevé que la història de la nostra pedagogia durant aquest segle, malgrat les seves intuïcions a voltes genials i els seus innegables encerts, no té gairebé més documents que l'obra realitzada, les institucions creades amb llurs èxits o fra­cassos, les temptatives i assaigs en la pràctica quotidiana de l'en­senyament. La nostra pedagogia ha estat essencialment una vasta realització en un quadre general de realitzacions concretes i pràctiques per a reconstruir la figura perduda d'una vida nacional. Ha estat una pedagogia mancada de teoria i gairebé de comentari, però no mancada de criteri i de norma. La realització va ésser feta a cegues; els sistemes, mètodes i procediments no van ésser triats a l'atzar; un imperatiu al nostre entendre molt pregon la va orientar i la va posar d'un salt al nivell de les més evolucionades del món; però per mancança d'hàbits científics perduts en un eixut de quatre segles, ningú no ha estat capaç de definirla. El camí de l'acció, prou avingut d'altra banda al geni de la raça, ha estat més fàcil que el de la teorització i de l'anàlisi racional dels fets. No ens en planyem de la prioritat de l'acció quan la teoria corre el risc d'ésser un flatus voci; el que dol és que l'acció no hagi estat encara prou poderosa per a convertir‑se en pensament..

En aquest moviment de renovació pedagògica predominen, al seu inici, les escoles i institucions d’assaig d’origen privat... ...Les nostres escoles d'assaig... ...fatalment havien de tenir la vida curta; els seus creadors no podien convertir‑les en escoles de negoci que volia dir fer‑ne escoles com les altres, sense negar‑se ells mateixos; així plegaren moltes d’elles. Però en el nostre país, per un encert excepcional, es van produir dos fets que van permetre de salvar el més substantiu d'aquells assaigs. D'una banda les corporacions públiques locals, governades per atzars de la política amb l'esperit de la terra, van acollir aquell moviment de renovació i li van donar possibilitats d'expansió normal en confiar a algunes de les seves figures les respectives empreses d'educació... ...I, d'altra banda, es va trobar un esperit públic prou comprensiu i prou idoni amb aquell moviment, perquè algunes institucions... ...arribessin a tenir... ...una vida normal sense renegar cap dels principis bàsics als quals devien la naixença i aplicant a gran escala les doctrines i principis dels respectius assaigs.

Llistat d’escoles d’assaig historiades per A. Galí (classificades en dos grups segons fossin fundades abans o després de 1912)

L'ESCOLA PRIVADA I ELS GRANS ASSAIGS (Índex Llibre II , 1ª part)

1898 - Col·legi de Sant Jordi. Francesc Flos i Calcat (caricaturiste)

1902 ‑ Escuela Moderna. Francesc Ferrer i guàrdia

1904 ‑ Les Escoles del Dictricte II i el mecenatge de Ramon Monegal

1904 ‑ Escola Catalana Mossèn Cinto. Francesc Crusells (mestre músic)

1904 ‑ Acadèmia Pedagògica Catalana. Joan Bardina, abans ds l’Escola de Mestres

1905 ‑ Fundació Horaciana d'Ensenyança. Pau Vila (tixidor de Sabadell)

1905 - Col·legi Mont d'Or. Palau Vera (jove benestant)

1905 ‑ Museo Pedag6gico Experimental

1906 ‑ Escola de Mestres. Joan bardina (ex-seminarista i company de Mn Pedregosa)

1906 ‑ Escoles Catalanes del Districte VI. Jeroni Estrany (metge)

1910 ‑ Escola Vallparadís, de Terrassa : Alexandre Galí (deoendent de comerç)

1910 ‑ Nuevo Colegio «Mont d'Or»

1911 ‑ Revista de Educación

1916 ‑ Escoles del Patronat Ribas, a Rubí

1916 ‑ Institut Feminal

1918 ‑ Escola de l'Ateneu Democràtic Regionalista del Poble Nou

1924 ‑ Mútua Escola Blanquerna

1925 ‑ Cursos Tècnics de Pedagogia

1925 ‑ 1934 ‑ Florida d'Escoles

1934 ‑ Acció Educativa

1935 ‑ Escola de s'Agaró

En el Llibre II 1ª part, es pot trobar la Hª de cadascuna de les mencionades institucions d’assaig:

A partir de 1912 Amb el Nuevo Colegio Mont d'Or i la “Revista de Educación” podríem considerar closa la febre dels grans assaigs pedagògics originals. El camí recorregut ha estat enorme. Del no res s'ha passat a totes les possibilitats d'una gran obra de renovació de l'ensenyament públic, que és la que duran a terme les nostres corporacions populars, com sempre, barallant‑se amb l'Estat, lluitant contra la burocràcia i pagant les organitzacions públiques que creaven amb els propis cabals i encara més amb la prodigació del propi esforç.

A partir d'aquest moment no sovintejarà el cas de registrar la creació de més d'una escola nova dins el mateix any; s'aniran espaiant a poc a poc en el temps, i el focus de l'activitat pedagògica de tipus renovador passarà a mans dels organismes públics, entre ells comptant‑hi d'una manera cada cop més accentuada l'escola de l'Estat a través dels mestres catalans. Fins l'escola privada d'assaig prendrà un altre aire; ja no anirà tant a l'aventura i intentarà una aplicació normal i ordenada de les conquestes fetes, depurant‑les, fent valer l'experiència i la pràctica assolides.

Després de l'any 1912 no hi ha cap pedagog modern, cap assaig realitzat a l'estranger, cap recerca experimental, cap doctrina nova de què no es tingui coneixement, i fins els nostres pobres però heroics assaigs comencen a ésser coneguts a França, a Bèlgica i sobretot a Suïssa, on l'any 1912 va a parar Pau Vila i poc després Llorenç jou. Aviat s'obrirà la Biblioteca del Consell d'Investigació Pedagògica i arribaran innombrables publicacions, llibres i revistes que a Catalunya no havia vist ni conegut a penes ningú. El perill que es presentarà serà un altre: el de l'erudició verbalística, el de l'emborratxament de grans mots, el dels rètols posats damunt d'institucions sense cap esperit.

Tot al revés del que havia succeït fins a aquest moment.

El gran mèrit de les institucions privades d'assaig, el gran mèrit de Catalunya, podríem dir, puix que tot això ja és història i ultrapassa l'esfera de les coses particulars, fou d'haver redes­cobert amb la seva tenacitat a perseguir la cosa viva, pràctica i real, i sense a penes cap auxili, tota la pedagogia nova i haver­ne exhaurit, en un lapse brevíssim de temps, tots els processos.

ots els processos, menys la base científica indispensable i la teoria. Per això, quan els nostres pedagogs sortiren fora d'Espanya, pogueren constatar que del punt de vista de l'aplicació poca cosa havien deixat d'assajar en el pla de la pedagogia nova. Les tècniques de detall, com el dibuix del natural, les visites i les excursions, la sàvia combinació de la cultura física i la intel·­lectual i moral, l'ensenyament del llenguatge per la pràctica de l'expressió, els inicis de control psicològic i el sistema de fitxes, etc., i les solucions de conjunt, el self‑government, els mètodes d'activitat espontània, la disciplina pel tracte cordial sense pre­mis ni càstigs, tot havia estat posat en pràctica... ... Només ens mancava una cosa de molt preu per a acabar de reeixir. Haver pogut treballar sobre una escola ja existent; un sistema públic d'ensenyament ben organitzat amb uns instruments a l'abast de tothom, i al voltant d'ell un clima cívic de respecte a la llei, de confiança en els poders constituïts, d'aptitud a conviure mantenint cadascú els seus sentiments i la seva ideologia; el respecte dels límits de la vida de cadascú per a ésser igualment respectat, l'hàbit d'una organització estatal provident que serveix els interessos comuns, l'aprofitament dels esforços individuals i col·lectius per a llur màxim rendiment i, junt amb tot això, que no és poca cosa, una vida de relació social, amb els imponderables que crea la cultura veritable i dels quals en el nostre país a penes se’n tenia la sensació. Nosaltres en realitat treballàvem i predicàvem en el desert ; eren les pedres que ens havien de sentir, i malgrat tot ens van sentir, i Catalunya va viure en el camp de l’ensenyament primari una època de tanta intensitat que hom arriba a dubtar que es pugui repetir mai més... ...La majoria d’assaigs que es van iniciar durant la primera dècada del segle, com hem dit, van durar poc... la majoria no passaren dels 4 o 5 anys d’existència. El que no va morir fou llur esperit i aquesta és la prova millor de l’oportunitat i escaiència de llur aparició i de la tendència irrefrenable de Catalunya cap a una veritable organització d’Estat. L’obra d’aquelles institucions va reviure incorporada en les corporacions populars que van actuar, per un moment en la història, en funció d'Estat i es va transubstanciar en l'organit­zació pública de l'ensenyament d'una manera tan completa, que es pogué afirmar, en un moment donat, que Barcelona ‑ i tam­bé en participava la resta de Catalunya ‑ posseïa una de les organitzacions públiques d'ensenyament primari més avançades d'Europa quant a l'aplicació massiva de les grans innovacions de la pedagogia moderna. Aquesta és la demostració més patent de la importància i fecunditat dels assaigs que hem anat histo­riant, sacrificats com el gra de blat de la paràbola evangèlica per a un major fruit.

1925-1934 FLORIDA D'ESCOLES

En aquest interval d'anys, enmig de les limitacions imposa­des per la Dictadura, van néixer un gran nombre d'escoles que, si bé no es proposaren cap nou assaig, foren creades amb més o menys intenció sota el signe de l'Escola Nova.

La primera d'elles fou l'Institut Tècnic Eulàlia, que va sorgir dins l'órbita del moviment que donava naixença a l'Escola Blan­querna i seguint durant força temps les seves petjades... ...En fou Director Bartomeu Oliver...

Marcelí Antic mestre a l’Escola Vallparadís de Terrassa va crear a Badalona l’Escola Catalana...

L'any 1927 el senyor Victor Suñol, de Vilassar de Mar, creava una curiosíssima institució anomenada “Paideuterion”. Home de posició benestant i lletraferit, va organitzar l'Escola en el xafet propi i pensant en l'educació de la seva nombrosa fillada. Ell ma­teix i no pas sense enginy i bon sentit dirigia la institució i hi realitzava amb dues mestresses a les seves ordres assaigs força interessants.

L'any 1934 Josep Colomé, l'antic mestre de l'Horaciana i del Nou Collegi Mont d'Or, creava una escola de tipus modem al carrer de la Repûblica Argentina, amb el nom d'Escola Ma­ragall; i el mateix any josep Roch, que havia estat seguidor dels nostres ensenyaments en els Cursos Lliures de Pedagogia, obria al Clot una simpàtica i ben orientada escola catalana amb el nom d'Institució Escolar Sibiuda.

 
   
Pàgina anterior Pàgina següent