HISTÒRIA DE LA MÚTUA
ESCOLAR BLANQUERNA
 
Portada
Presentació
Index
Historia de la Mútua
  Preambul
  Naixement de l'Escola Blanquerna
  Legalització Escola i nou edifici
  Filosofia de l'ensenyament a Blanquerna
  Període 1936-1939
  Etapa final de la Mútua
   
Opinions sobre Blanquerna
  Article de Romà Mas i Calvet
  Article Jordi Bonet i Armengol
  Article d'Antoni M Badia i Margarit
  Memòries de Josep Carner (Mestre de Blanquerna)
  Mort jurídica de Blanquerna (Jordi Garriga i Puig)
   
  Poesia d'Alexandre Galí
  Escrits d'Alexandre Galí
  Breu biografia d'Alexandre Galí
 
  Cançons
Glosari

 

Incorporació dels mestres catalans a l'obra
comuna de restauració de la cultura catalana

 

VIATGES A L'ESTRANGER

L'any 1911 té lloc a Espanya i especialment a Catalunya un fet transcendental: els mestres van col·lectivament a l'estranger a veure món. Hem parlat massa vegades del tancament espiritual d'Espanya i de la seva manca d'aptitud per al diàleg científic i gairebé civil amb la resta del món. Aquest tancament, en el camp del magisteri era gairebé total., …..els mestres a penes es movien de casa, ..-..És cert que els viatges costen diners, però també ho és que els mestres s'havien engorronit en el treball fet a casa.

Heus ací, doncs, que aquest confinament, durant l'estiu de 1911 es va trencar com si s'esberlés, i surten com una irrupció tres caravanes gairebé simultànies a l'estranger. La primera fou una caravana de dotze mestres de tot Espanya, entre ells un català, Josep Montua. Visiten diversos indrets de França i Bèlgica i assisteixen al Congrés de Paidologia de Brussel·les. La segona, composa d'algunes dotzenes de mestres, va ésser organitzada privadament per una mestressa de pàrvuls que aleshores professava a Lleida: Anna Rubiés. Tingué com a centre la ciutat de Tolosa del Llenguadoc, on foren acollits magníficament. Visi­taren les escoles i altres institucions docents, i tingueren la bona pensada de completar la "tournée" com a turistes, amb Lourdes per fita principal. La tercera caravana va sortir a despeses de l'Ajun­tament de Barcelona: catorze mestres, entre ells Llorenç Jou, que en dóna compte en el seu Calendari pedagògic, visitaren durant una mesada Suïssa, Alemanya i França. De retorn es tro­baren a Tolosa amb la caravana capitanejada per la senyoreta Rubiés. Neòfits del turisme, ja es permetien el luxe de fer‑se coincidir fora de casa com si fossin amos del món…

…..aquest primer tast va deixar bon gust a la boca i es va produir una mena d'engrescament per les sortides pedagògiques a l'estranger. La Junta de Ampliación de Estudios, de Madrid, l'any 1912 en va organitzar dues: una a la primavera a França i Bèlgica, i una altra de més llarga per la tardor. En aquesta, dels dinou mestres de què constava, n'hi havia vuit de catalans entre ells la directora de l'Escola del Bosc, de Montjuïc, senyora Rosa Sensat; hi anaven a més un catedràtic d'Universitat, dos inspectors i dos caps de Secció Administrativa.

El mateix any l'Ajuntament de Barcelona pagava la segona caravana, amb dotze mestres, entre ells Llorenç jou per sego­na vegada. Van visitar Suïssa i Itàlia. …….

L'any 1913 l'Ajuntament de Barcelona va organitzar la ter­cera caravana de deu mestres que visitaren França, Suïssa, Ale­manya i Bèlgica. L'organització de la quarta caravana, a càrrec del mateix Ajuntament, l'any 1914, va fracassar. Els mestres ja s'havien orejat prou.

….És una mica difícil de calcular l'eficàcia professional d'aquesta mena de viatges, sempre ràpids, sempre engavanyats d'inci­dents turístics. …., però sospitem que les lliçons que hi varen aprendre, més que pedagògiques van ésser de convivèn­cia, d'espectacle cívic, de flexibilitat d'esperit, davant d'altres móns diferents del propi, lliçons que per a un mestre són també profundament pedagògiques. Només que haguessin sabut veure el que era un país civilment i políticament estructurat, s'enduien a casa un gran tresor per a les actuacions futures. Perquè, del punt de vista del treball a dins de les escoles, podien comprovar bé prou que el llur, fet en pèssimes condicions, molt sovint no era pas inferior al de les escoles estrangeres, perquè tampoc no ho eren el contingut humà, la vocació, la intenció moral, el sen­timent de responsabilitat i àdhuc l'enginy personal, que pesen tant en l'art d'ensenyar. Podien envejar el que voltava l'escola: l'organització, la riquesa d'elements de tota mena, el nivell mitjà de cultura del país, l'afinament de certes tècniques i de certs me­canismes, i potser la millor preparació professional, però no el que el mestre porta dins d'ell mateix i que és capaç de resoldre amb el seu esforç.

Per aquestes lliçons i per la gran collita d'imponderables, entre ells l'hàbit de saber mirar cap enfora, creiem que aquella tongada massa curta de viatges a l'estranger assenyala una fita digna d'esment en la història del Magisteri català.

ELS MESTRES PÚBLICS I LA TASCA CULTURAL DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA I DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

En la primera dècada del segle el nostre Magisteri públic responia a l'esperançador redreçament polític i cultural de Catalunya. En la segona dècada haurem de constatar com aquest primer gest espontani es va anar tornant recelós i com va costar de restablir uns corrents de veritable confiança.

La causa originària d'aquesta distanciació era el desconeixe­ment, pels nostres polítics i homes de cultura, del que eren i va­lien els nostres mestres, desconeixement que els anys no recti­ficaven, malgrat que no fos Joan Bardina tot sol dins el catala­nisme a denunciar‑lo. L'any 1911 Eladi Homs, en un article publicat a «La Veu de Catalunya», repeteix gairebé com un eco els conceptes de Joan Bardina, i l'any 1914 damunt les pàgines de «Renaixement», Frederic Culí i Verdaguer es queixa del menyspreu global del catalanisme envers els mestres públics.

Fou aquest desconeixement que va fer incórrer els nostres polítics en l'errada lamentable de no complir amb els mestres quant a l'augment gradual de sous que la llei del 1857 (arts. 196 i 197) assenyalava amb càrrec al pressupost de les Diputacions provincials, …….. La deixadesa de les Diputacions en aquest punt era correlativa de la dels mu­nicipis. L'any 1914, en ésser creada la Mancomunitat, la Dipu­tació de Tarragona devia als mestres els augments de vint anys enrera, la de Lleida els de vint‑i‑tres anys, i la de Barcelona tam­bé duia un retard d'alguns anys; l'única que estava al corrent era la de Girona. Els mestres duien a sobre, entre altres amargors la d'aquest retard, que a més representava per a ells, donats els sous misèrrims d'aquells temps, un desnivell pressupostari considerable. Que té d'estrany, doncs, que quan veieren que la Diputació de Barcelona emprenia una obra de cultura de gran estil, confiessin en la comprensió de la gent nova que comen­çava a regir les nostres corporacions populars? Per això, en crear-­se la Mancomunitat de Catalunya sota l'empenta dels prohoms catalanistes que havien fet néixer a Barcelona esperances tan justificades, els mestres van creure que, revifada la vida provin­cial de tot Catalunya pel nou organisme, els seria atès i satisfet aquell deute legal i de justícia. Per què la Mancomunitat ni les Diputacions no els van atendre? Ja hem vist amb quina bona disposició d'esperit individual i col·lectivament es presentaven els mestres catalans enfront de les reivindicacions catalanes. Sabem que, tot just creada la Mancomunitat, van anar a veure Prat de la Riba per a oferir‑se i exposar‑li la vergonya del retard de les Diputacions; sabem que el mateix Prat s'havia informat privadament prop d'alguns dels mestres més significats, entre ells Llorenç Jou, cridant‑los com solia a casa seva; però els aug­ments no van ésser satisfets i la vergonya va continuar almenys fins a l'any 1917, en què l'Associació Protectora de l'Ensenyan­ça Catalana es va adreçar a la Mancomunitat instant‑la perquè resolgués definitivament aquella qüestió. …. No creiem que mai cap partit polític s'hagi guanyat, per una gasiveria mes­quina, la desafecció d'una quantitat tan considerable de perso­nes, les més ben disposades i les de més fàcil acontentar del món. Així, jugant‑hi pel mig el desconeixement del nostre Magisteri, s'explica que els nostres homes públics, entre ells el mateix Prat, es deixessin dur en aquesta lamentable qüestió per minúcies administratives, com, per exemple, el fet que la Manco­munitat no absorbia ni substituïa les Diputacions, i sobretot no assumia les seves càrregues legals quan no podia fer‑se pròpia la funció que representaven, o per partits presos com l'adoptat per la Diputació de Barcelona de no contribuir a cap servei en què no pogués exercir autoritat o influència; però repetim que si Prat de la Riba o Puig i Cadafalch haguessin conegut bé els nos­tres mestres, haurien saltat per damunt d'aquests detalls i hau­rien fet pagar els retards.

No els coneixien perquè en realitat no els coneixia ningú. Ni en Bardina, ni l'Homs, que eren professionals de la pedagogia i que els havien elogiat, no en coneixien els veritables mèrits; i per això, en ésser l'hora de la veritat, no sabien què fer d'ells. Posat el catalanisme públic i privat a refer els quadres de la nos­tra cultura, els mestres quedaven compresos en el menyspreu general que desvetllaven les organitzacions de l'Estat, amb més motiu quan a més eren víctimes dels tòpics literaris de la misèria i la pedanteria.

Deixant de banda la desatenció inexplicable dels augments graduals, les causes de la distanciació van anar‑se multiplicant i agreujant en la mateixa empenta dels nostres homes públics i en les orientacions que van haver d'adoptar per a assegurar l'eficà­cia de llur empresa. Els mestres se sentien molestats per la política de les élites, que seguia la Lliga amb el seu capdavanter Josep Puig i Cadafalch. En primer lloc cal fer constar que la política de les seleccions, o sigui el criteri de començar per la creació d'una cultura superior forta per derivar d'ella la cultura popular, és almenys tan justificable, raonadament i per l'experiència, com la política contrària de començar fonamentant la cultura popular per arribar després a la gran cultura. Nosaltres no creiem que cap dels dos criteris sigui menyspreable en si mateix, i per això ens semblaria que la bona política és d'escometre la cultura pels dos caps, perquè sembla innegable que en la manera d'ésser actual del món i en la vida vertiginosa de les nacions, cada un dels dos tipus de cultura necessita de l'altre per a soste­nir‑se i sostenir la nació. Però aleshores hi havia poderosíssimes raons d'economia, de tàctica i àdhuc d'eficàcia que imposaven de començar per dalt la restauració de la nostra cultura. No és la mateixa cosa una sola Universitat o un sol Institut d'Estudis Catalans que organitzar un sistema multitentacular d'escoles. L'errada va ésser, en tot cas, constituir en dogma el principi de la cultura superior, com si es menyspreés la cultura primària i els qui la practicaven.

La creació del Consell d'Investigació Pedagògica l'any 1913 va ferir els mestres, potser amb més raó que a altra mena de professors, primer pels engrescaments poc moderats d'alguns dels seus membres, entre ells Eladi Homs, que representava l'ensenyament primari, i en segon lloc perquè el magisteri oficial fou l'únic que no va ésser tingut en compte en la creació del dit organisme. L'Homs va ésser el primera obrir la porta de les corporacions populars als homes de les Escoles d'assaig, però hom dubta que el prestigi de tres anys d'estudi a la Universitat de Xicago fos suficient per a acreditar de competència davant dels mestres que no havien anat a Xicago, però s'havien bregat en l'ensenyament dins les pitjors condicions imaginables, i molt sovint, com hem vist, amb gran eficàcia..

…….La creació de l'Escola d'Estiu, a la qual els mestres van acu­dir des del primer moment, no pas sense el desig de treure'n fruit, va ésser també un motiu de molèstia, pel fet de presentar la institució com una cosa nova en el nostre país, quan els mes­tres no sols havien organitzat les converses sinó que maldaven feia anys per una institució com la que els oferia la Mancomuni­tat. Va ésser un oblit o una manca d'informació del Consell d'Instrucció Pública o del seu conseller Eladi Homs, però aques­tes errades s'han de pagar. El catalaníssim Llorenç Jou només va fer que dreçar una llarga llista dels cursets de treballs ma­nuals celebrats pels mestres des de l'any 1903, i encara no va esmentar que l'any 1904 van crear una comissió per a intentar la sistematització d'aquesta mena de cursos i que sovint les con­verses pedagògiques eren veritables cursets d'estiu (Jou, Calen­dari Pedagògic, 214)……

Heus aquí com per una llarga sèrie d'errors més que tot fills ‑ recordem‑ho bé per evitar de caure‑hi en el futur ‑ del desconeixement del que passava a casa nostra mateix, fill ‑ i també cal recordar‑ho ‑ de la manca d'aptitud per a sortir d'un mateix per a posar‑se en el pla dels altres, una institució lloabilíssima com el Consell d'Investigació Pedagògica, que inne­gablement va fer bona feina, va obrir entre el catalanisme i els mestres una esquerda que va costar molt de rejuntar.

L'any 1915 escrivia «El Avisador del Magisterio», de Llei­da («Clamor», any 1915, pàg. 415): “I molt més celebrarem la visita dels «Quaderns d'Estudi» si resulten penyora certa que en el Consell s'hi respiren aires d'afecte i consideració per als mestres oficials de Catalunya, si representen un judici distint del que fins ara ha merescut el nostre Magisteri Públic als ho­mes que inspiren les actuacions de l'entitat pedagògica esmen­tada, si signifiquen un desig de conèixer i aplegar la valuosa obra escampada arreu de les escoles oficials de Catalunya. Si és així, tenim la seguretat que la revista projectada serà ben rebuda per tots els que vivim per a la cultura popular del nostre poble; però si en les futures pàgines dedicades a nosaltres s'hi tras­pués l'animositat amb que fins suara foren tractades les nostres coses, … Amb tot, nosaltres te­nim la confiança que no arribarà aquest moment, donades les excel·lents disposicions favorables al Magisteri Oficial d'alguns dels inspiradors de la nova revista”.

…..Aquest era l'ambient que l'autor d'aquest llibre va trobar l'any 1915 en el Consell d'Investigació Pedagògica. Confessem que nosaltres en aquells moments no coneixíem tampoc sufi­cientment els mestres públics catalans; confessem també ‑ ja no caldria dir‑ho ‑ que no havíem abdicat, com no hem abdicat mai els nostres criteris reformadors o renovadors de l'ensenya­ment, de tot l'ensenyament en general, no precisament el que poguessin practicar els nostres mestres, però així i tot vàrem comprendre de seguida que calia rectificar en relació amb els mestres catalans la tàctica seguida fins aleshores. En realitat aixà no pertocava a nosaltres, que només érem el secretari del Consell sinó als consellers, però se'ns va oferir una ocasió molt propicia amb la direcció de l'Escola d'Estiu que vàrem assumir des de l'any 1916. Les etapes de relligament de relacions foren: l'establiment de la Setmana Final, assemblea general de mestres dins la dita Escola d'Estiu; la celebració dels Concursos Peda­gògics que ens va permetre de posar en evidència molts valors desconeguts del nostre públic, i, per últim, l'avinença amb la Federació de Mestres essent‑ne president el senyor Barceló, l'any 1922, per a organitzar la Setmana Final d'acord amb la dita Federació. El «Butlletí dels Mestres» que va començar a sortir el mateix any 1922 sota el control d'una comissió en què els mestres nacionals tenien el lloc que es mereixien, va cloure definitivament, pel que es referia a la Mancomunitat, l’època llastimosa dels malentesos.

 
   
Pàgina anterior Pàgina següent